Marxaré sola;
deixeu-me que ara sigui
tant amb vosaltres.
Tindré temps d'enyorar-vos;
l'eternitat és llarga.
L'HORA FUGISSERA
Aquesta hora tan bonica,
on la podria guardar?
Tinc por que el sol se l'endigui
quan fuig muntanyes enllà.
Si la mar fos una capsa...
si el cel es pogués tancar...
si els boscos me l'amaguessin
cada nit, fins l'endemà...
Dins el cor no puc portar-la.
Prou seria el millor lloc!
però, ai! s'hi cremaria
com un diamant al foc!
EL COR
Cel enllà, deu haver-hi un país
sense guerra, ni odi, ni mal,
on tothom és amic i feliç...
però el cel és molt lluny i molt alt!
No ens caldria pensar en altres mons
ni altres cels. Si ens volem preservar
de misèries i dol i canons,
sols cal viure amb el cor a la mà.
Ai, el cor és covard, pobre cor!
S'ha volgut protegir amb la cuirassa
de triomfs, d'avantatges i d'or...
i per dur-lo a la mà...pesa massa.
Joana Raspall
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada